Aquest cap de setmana ha arribat la primavera a UDC. En un ambient estiuenc hem pogut veure com avui florien a Sitges afiliats, alguns portats en autocar, i una munió de càrrecs públics, rendint homenatge al rei sol que els dona vida. Tot i que el 2012 les flors no fan cap flaire i la fruita, malgrat les aparences, no té gust de res. I és que ignorem tan sovint que l’exposició prolongada als rajos solars ho crema tot i perjudica la salut !!
D’aquest 25è Congrés d’UDC són destacables tres qüestions. 1) La ponència política presenta la recerca de la centralitat política com un fonament doctrinal del partit 2) Duran és reelegit, després de 30 anys, president del Comitè de Govern per 4 anys més, amb un discurs contrari a la independencia 3) UDC no és en Duran perquè hi ha un 20 % del partit (1 de cada 5 assistents al Congrés) que prefereix l’alternativa d’en Vila d’Abadal.
1)Teoritzar amb la centralitat política com un principi em sembla un error. Dirigir l’acció política en funció de la centralitat és el mateix que actuar en funció no del que un creu sinó del promig on et situen les variables posicions dels altres. La política en majúscules no es fa en funció del mercat dels vots. Aquests són necessaris per governar. I governar és necessari per aplicar el propi programa, d’acord amb la raó de ser del partit. Però si aquesta esdevé simplement la conquesta del poder pel poder, es produeix una greu perversió del sistema. I apareix el descrèdit de la política. És d’agraïr la franquesa. Al menys ara sabem que s’incorpora a la doctrina del partit el principi que sembla hagi inspirat al seu president per dirigir-lo durant 30 anys. Deia però una esmena presentada pels partidaris d’en Vila d’Abadal a la ponència política, que lamentablement ha estat rebutjada per la posició oficial del partit: “La llibertat que defensem i procurem viure és la del compromís amb els altres. El compromís personal és al codi genètic d’Unió Democràtica de Catalunya i de la seva gent. Mai no hem estat un partit de masses, ni tant sols de majories. Ja ens ho deien als anys 30: un partit petit i poca cosa. Van començar persones compromeses que van fer el que calia segons les seves conviccions encara que caiguessin bastonades. El criteri d’actuació són les conviccions-amb la responsabilitat i la prudència i audàcia per davant- però mai el prejudici d’evitar el desentonar de la inèrcia o sentiment preponderant i l’acomodament camaleònic per pusil.lanimitat o interès propi. Quina centralitat, en el sentit de no fer soroll, va mantenir per servir la societat el prestigiós otorinolaringòleg LLuís Vila d’Abadal fundant el Sindicat de Metges de Catalunya o restant a Catalunya ajudant els perseguits i rebutjant l’oferiment dels seus col.legues britànics perquè “mentre hi hagi gent aquí que la puguin matar, nosaltres no ens anem allà a passar-ho bé”(explicava la seva muller)? Què és el que va portar a un dels bons pedagògs que ha tingut aquest país, en Pau Romera, a rebutjar l’oferta de Cambó d’entrar a la Liga i comprometre’s malgrat les carretades de crítiques a la seva persona, a la defensa i la millora de la Llei de Contractes de Conreu en el Pârlament de Catalunya? Quina còmoda adequació a la realitat va mostrar Carrasco i Hormiguera defensant Catalunya io l’Esglèssia en les discusions de l’Estatut de Núria o la nova Constitució espanyola a les Corts de Madrid? Per què l’engiyer Miquel Coll, a punt de casar-se i colgat de feina decideix afiliar-se a Unió en tornar del viatge de nuvis? I en Joan Sales en tornar de l’exili? Per què es quedaren tots durant la revolució i la guerra- Serraïma, Romera, Trias i Peitx, Coll i Alentorn- arriscant les seves vides per salvar-ne d’altres després que els comitès revolucionaris assassinessin Francesc Badia, Rafael Morató i altres militants? Compromís, fidelitat a la legalutat republicana, a la Generalitat, a Catalunya, als seus…”. Si la raó de ser d’UDC és simplement formular i repetir el que vol la majoria en comptes de convèncer a la majoria del que ella vol, no és el meu partit.
2)La candidatura guanyadora, amb un 80 % dels vots, per boca del seu cap de llista, rebutja explícitament l’opció independentista. Sense eufemismes. No la vol. El principal candidat en la presentació del programa ha demanat unitat i un govern del partit fort, mentre reconeixia que en el seu equip hi ha també independentistes (i té raó). Ja he dit abans que el sol, de tant escalfar, pot realment fer estralls. Perquè no sé com pot actuar amb unitat i fortalesa un comitè de govern format per persones que defensen opcions diferents, si les volen defensar de veritat (del que no dubto). I és que resulta que si sumem els candidats de les dues llistes, els independentistes són majoria. Duran és concient de que l’aposta independentista avança al país i a CDC, partit majoritari de la federació, i de que el seu temps polític, malgrat la victòria d’avui, s’acaba. D’aquí el discurs crispat i agressiu d’ahir. La victòria d’avui és un miratge per autoconsum intern però les primaveres passen i sempre torna l’hivern, com podrien explicar a can PSC perfectament. Seria bo que UDC no ho oblidés; i CDC, amb segons quins companys de viatge, tampoc. Però si UDC el que encara vol és convèncer els espanyols de que som una nació en comptes de convencer els catalans de que ens convé un estat, no és el meu partit.
3)En Vila d’Abadal ha consolidat una alternativa que va més enllà del suport rebut. Un 20 % dels compromisaris és un bon resultat quan ho tens tot en contra. Ha tingut el coratge de presentar-se, explicar que el rei sol anava despullat, oferir un programa de regeneració democràtica interna i independencia política, aportant aire fresc al partit.El següent repte que té és la reforma d’estatuts, que el Congrés ha previst per d’aquí dos anys, i treballar per la unió dels independentistes de les dues llistes. No sé si és possible; segur que és necessari i els noustemps ho propiciaran.
La UDC que surt legítima i democràticament guanyadora d’aquest 25è Congrés no és el meu partit. Però com que ho ha estat des de fa 28 anys i tinc l’esperança de que ho torni algun dia a ser, hem deixat, amb alguns companys d’aquest llarg viatge, el carnet enterrat sota una pedra que només qui sigui capaç, algun dia, de canviar el partit podrà aixecar.
